Adrià Gual i Queralt ( pronunciación catalana: [əðɾiˈa ˈɣwal] ; Barcelona , 1872-1943) fue un dramaturgo y empresario de teatro catalán , fundador de la Escola Catalana d'Art Dramàtic y pionero del cine en Barcelona.
Fundó El Teatre Íntim (El Teatro Íntimo). Fue director de la Escuela Catalana de Drama y director artístico de la producción cinematográfica Barcinógrafo (1913). Documento importante fueron sus memorias, publicadas póstumamente: Mitja vida de teatre (Half Life Theatre, 1960). Como artista plástico, se centró en un estilo modernista típico simbolista ("La rosada" El rocío, MNAC). Fue uno de los principales artistas gráficos del Modernismo, destacando sus carteles. Finalmente dedicó sus esfuerzos al conjunto de obras reunidas por él. Está bien representado en la Biblioteca de Cataluña, donde se conservan incluso los doce paneles al óleo pintados para la Asociación Wagneriana, hacia 1902.
También dignifica el drama catalán, que situó al mismo nivel que en otras naciones modernas. Para ello construyó un repertorio catalán lleno de obras clásicas, contemporáneas y autóctonas como Esquilo , Molière , Shakespeare , Goethe , Pérez Galdós , Maragall , Àngel Guimerà o Santiago Rusiñol . Al mismo tiempo, la creación de l ' Escola Catalana d'Art Dramàtic (Escuela de Arte Dramático, 1913-1934), el germen actual de l' Institut del Teatre ( Instituto del Teatro), ayudó a institucionalizar el teatro catalán. Fue la primera organización dedicada a la enseñanza de las artes escénicas.
Con el objetivo de renovar el drama de la cabeza a los pies del signo catalán del siglo XIX, se alternaron referencias eclécticas, desde Henrik Ibsen y Maurice Maeterlinck hasta Richard Wagner , pasando por Gabriele d'Annunzio y Gerhart Hauptmann y estética heterogénea.
Gual creció como dramaturgo en el apogeo de la poesía modernista y simbolista que empapaba sus primeras obras. Nocturno. Andante. Morat (1896) y Silenci (1898), de ambiente decadente y una correspondencia muy sugerente entre música y colores y palabras.
El exitoso Misteri de dolor (1904) inauguró una nueva etapa. En primer lugar, Gual apostó por un estilo de dibujo dramático más realista, melodramático y social, bastante visible en Els pobres menestrals (1908). Por otro lado, con Blancaflor (1899) se opta por una combinación de mito y canción. También hizo una incursión en la comedia con Les alegres comediantes (1905). Aún así, incursionó en el teatro poético, caracterizado por el verso, la maravilla escénica y la atmósfera con el legendario Donzell qui cerca muller (1910).
En definitiva, Adrià Gual regeneración, europeización y las artes catalanas ennoblecedoras del siglo XX
Teatro
- ¡Oh, Estrella! (1891)
- La mosca vironera (1891)
- La visita (1893)
- L'últim hivern (1893)
- La mar brama (1894)
- Morts en vida (1894)
- El perill (1895)
- Nocturno (Audante Morat) (1895)
- Blancaflor (1897)
- Silenci (Drama de món) (1898)
- El inmigrante (1900)
- Camí d'Orient (1901)
- Misteri de dolor (1901)
- Les alegres comediantes (1902)
- La fi de Tomàs Reynald (1904)
- Els pobres menestrals (1906)
- Marcolf (1907)
- La pobra Berta (1907)
- Donzell qui cerca muller (1910)
- En Jordi Flama (1911)
- L'Arlequí vividor (1912)
- La comèdia extraordinària de l'home que va perdre el temps (1913)
- La gran familia (1915)
- Els avars (1916)
- Shumann al vell casal (1916)
- Els pastores en revolta (1916)
- Les filoses (1916)
- La serenata (1916)
- Joan Ezequiel (1916)
- Hores d'amor i de tristesa (1916)
- Fígaro o la dama que s'avorria (1917)
- La mentidera (1927)
- El camí (1939)
Bibliografía
- Adrià Gual, Mitja vida de teatre: memòries d'Adrià Gual , Aedos, 1960.
- Adrià Gual, Misteri de dolor , dins Teatre modernista , antologia a cura de Xavier Fàbregas, Edicions 62 i La Caixa , MOLC 77.
- Adrià Gual, Mitja vida de modernisme , Institut del Teatre, 1992.
- Carles Batlle i Jordà, El teatre d'Adrià Gual: 1891-1902 , Universitat Autònoma de Barcelona, 1998.
- Carles Batlle i Jordà, Adria Gual (1891-1902): per un teatre simbolista , Abadia de Montserrat, 2001.
- Hermann Bonnin Llinàs, Adrià Gual i l'Escola Catalana d'Art Dramàtic (1913-1923) , Dalmau, 1974.
- Enric Ciurans, Adrià Gual , Infiesta, col·lecció Gent nostra, 2000.
- Miquel Porter Moix, Adrià Gual i el cinema primitiu català , Universitat de Barcelona, 1985.
- Ricard Salvat, Adrià Gual i la seva època , Edicions 62, 1972.